Ens traslladem

El bloc s'ha traslladat al següent domini:

http://atzucacliterari.blogspot.com/

hi sereu benvinguts ;)

Etxebarria, L. El contenido del silencio

Etxebarria, L. El contenido del silencio

Novel·la adictiva, capaç d’enganxar-te fins al punt d’acabar les 400 i escaig pàgines que té en 2 dies justos. Al començament tens la sensació de començar una novel·la negra, però de seguida et trobes amb alguns tocs intimistes i emocionals que en molts casos falten en aquests tipus de narracions. Cuidant els detalls psicològics dels personatges l’autora construeix humanitats diferenciades per a cadascun d’ells, Gabriel, Helena, Cordelia... d’una manera peculiar. Perfilant-los d’una vida pròpia que sorprèn ja que la trobem fins i tot en el cas dels personatges més “secundaris” en la història, com Ada , Patricia o Rayco.

Seguint amb la lectura de cop observes que aquesta profunditat que cobren els personatges també es tradueix en la història, les reflexions de Gabriel, les històries d’Helena i especialment els relats de Virgilio confereixen característiques de novel·la històrica a la narració, l’aparició dels nazis a l’escena (lluny de caure en l’estereotipació a que algunes obres d’aquesta temàtica pequen) dota d’una nova intrigant trama a la començada per la desaparició de Cordelia. El tema de les sectes també és àmpliament tractat a la novel·la, basat en diferents agrupacions reals d’aquest tipus (amb algunes notes de necessària ficció), la documentació acurada de l’escriptora sobre els temes històrics i d’actualitat d’aquesta qüestió són un altre aspecte a destacar. En un altre nivell situaríem també les descripcions dels paisatges de les Canàries, fascinants.

En conclusió, obra totalment recomanable, especialment per la profunditat de les reflexions dels personatges, tant a qui agradi la novel·la històrica, com la novel·la negra, com la novel·la més “psicològica”... fins i tot el recomanaria a qui estigués interessat en el tema de les sectes o de les agrupacions “espirituals, religioses, polítiques, etc.” tancades, conté reflexions molt interessants en aquest aspecte. Només puc afegir que és el primer llibre que llegeixo de L. Etxebarria (havia llegit alguns articles de l’autora però encara en cap llibre) i que després del bon regust literari que m’ha deixat segur que no serà l’últim.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

El Contenido del Silencio – Lucía Etxebarria

Novela adictiva, capaz de engancharte hasta el punto de leer las 400 y pico pág. que tiene en 2 días solamente. Al principio tienes la sensación de iniciar la lectura de una novela negra, pero rápidamente encuentras algunos toques intimistas y emocionales que en muchos casos faltan en este tipo de narraciones. Cuidando los detalles psicológicos de los personajes la autora construye humanidades diferenciadas para cada uno de ellos, Gabriel, Helen, Cordelia... de una manera peculiar. Les perfila de una vida propia que sorprende ya que la encontramos hasta en el caso los personajes más “secundarios” en la historia como Ada, Patricia o Rayco.

Siguiendo con la lectura de pronto observas que esta profundidad que cobran los personajes también se traduce en la historia en sí; las reflexiones de Gabriel, las historias de Helena y especialmente los relatos de Virgilio confieren características de novela histórica a la narración, la aparición de los nazis en escena (lejos de caer en la estereotipación de que algunas obras de esta temática pecan) dotan de una nueva intrigante trama a la empezada con la desaparición de Cordelia. El tema de las sectas también es ampliamente tratado en la novela, basado en diferentes agrupaciones reales de este tipo (con algunas notas de necesaria ficción), la documentación de la escritora sobre los temas históricos y de actualidad de esta cuestión es otro aspecto a destacar. En otro nivel situaríamos también las descripciones de los paisajes de Canarias, fascinantes.

En conclusión, obra totalmente recomendable, especialmente por la profundidad de las reflexiones de los personajes, tanto a quién le guste la novela histórica, como la novela negra, como la novela mas “psicológica”... incluso lo recomendaría a quien estuviera interesado en el tema de las sectas o de las agrupaciones “políticas, espirituales, religiosas...” cerradas, contiene descripciones y reflexiones muy interesantes en este aspecto. Solamente me queda decir que es el primer libro que leo de L. Etxebarria (había leído artículos de la autora pero aún ningún libro) y que después del buen sabor literario que me ha quedado seguro que no será el último.

Bucay, Jorge. El mito de la diosa Fortuna

Bucay, Jorge. El mito de la diosa Fortuna. Barcelona: RBA Libros, 2006. DL B 16681-2006. ISBN 84-7871-685-8.

Aquest llibre m'ha decebut. Tampoc es que n'esperés gran cosa, però fa anys vaig llegir algun llibre de contes del Bucay, i encara que en conjunt no acabava d'entendre el perquè de tanta fama, si que n'hi havia algun en particular que m'agradava i em feia reflexionar una mica. No és el que m'ha succeït amb aquest llibre, he intentat acostar-m'hi sense prejudicis, però el resultat ha estat el que segueix. Primera part d'assaig divulgatiu (i sobretot) de filosofia simplista de l'autor sobre el tema de la sort i la fortuna a la vida; segona part una petita història il·lustrada, les il·lustracions són curioses, la història no es gens reflexiva, ni convida gaire a pensar. Els giravolts expressius de l'autor i una mena de falsa modèstia es respiren en la lectura d'aquest llibre fa que no en resulti cap moment gaire profitós o interessant. En resum, tot i que en Jorge Bucay no és un autor que m'atragui, el bon regust d'algun dels seus contes em va fer acostar a aquest llibre, i la trobada amb aquest relat m'ha confirmat en que molts altres aficionats a la lectura m'han dit d'ell: que és excessivament simplista i fins a cert punt pedant, tanta falsa modèstia exaspera. Aquesta és d'aquelles obres que ala reflexió que et porten és a la quantitat d'escrits o d'assaigs boníssims que s'han quedat dins de calaixos (o de disc durs) i dels quals no en podrem gaudir mai i en com arriben a publicar els editors relats infumables per fer diners o moguts per la fama de l'escriptor. Potser aquesta crítica aixecarà alguna qua altra contracrítica... evidentment la meva opinió, com deia a la presentació del blog, és molt subjectiva. En aquest cas: no recomanaria a ningú aquest llibre.

Fins la propera!

[Lectura finalitzada la primavera del 2010]

Wolpert, Stanley. Las últimas horas de Gandhi

Wolpert, Stanley. Las últimas horas de Gandhi. Madrid: Random House, 1964. DL BI 1901-1964.

Primer s'ha d'especificar que la versió llegida és feta a partir d'una condensació i traducció de Conrado E. Eggers-Lecour feta a partir del llibre original. Aquest llibre és una altra de les "rampoines" que van a parar a les meves mans després de les incursions catedralícies dels diumenges. Al "mercadillo" comprat per un euro. Em va cridar l'atenció perquè sempre he sentit admiració per personatge. Segons el mateix llibre, l'autor és un expert en l'Índia i va arribar-hi de viatge en els dies posteriors de l'assassinat de Gandhi.

Que en puc dir d'aquesta lectura... doncs entretinguda., per passar l'estona. Personalment m'ha arribat a enganxar, però potser això és per l'interés en el personatge. S'ha de dir que més que en el propi Gandhi el llibre sobretot es centra en els que el van assassinar i el seu entorn, s'acostaria més a una novel·la negra que a una novel·la històrica, tot i haver-hi una certa fusió entre les dues tipologies.

Al començament el lector tarda una mica a situar-se, però en el moment que això succeeix les pàgines passen ràpidament entre els dits. No puc dir-ne molta cosa més, recomanable per a qui li interessi la figura i l'entorn de Gandhi, personatges correctament perfilats (tot i que a vegades es confonen alguns per la seva semblança), les converses i descripcions deixen el lector amb un regust d'estil literari una xic arcaic. Per dir-ho d'alguna manera, hi han moment en que tens la sensació que els personatges sobreactuen, o que les paraules utilitzades són massa florides. Una sensació semblant a la que es pot tenir després de veure algunes pel·lícules antigues de cinema, alguns clàssics, on es nota que els actors tenien una manera diferent d'expressar-se i el llenguatge cultural dominant no era el mateix, més dramatitzant i dramatitzat alhora. Si el traductor ha estat fidel a la novel·la original, aquesta és la sensació que transmet el text (sempre tenint en compte que no l'hem llegit en versió original). Tot i aquest últim punt, no en deixaria de recomanar la lectura per passar una bona estona.

Fins la propera!

[Lectura finalitzada la primavera del 2010]

Calders, Pere. Gaeli i l'home déu.

Gaeli i l'home déu de Pere Calders

Calders, Pere. Gaeli i l'home déu. Ed. especial per a la Caixa d'Estalvis de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1988. DL B 3315-1988. ISBN 84-297-2754-X.

Aquest llibre va caure per casualitat a les meves mans un diumenge al "mercadillo" de la Catedral de Tarragona. L'havia vist més d'un cop voltant per diferents parades, sempre m'havia cridat l'atenció el títol, però pel que sigui sempre acabava fugint d'estudi i distraient-me en altres assumptes.

Per 1 €, puc dir no sé si mai he fet una compra més bona tenint en compte la relació qualitat de contingut - preu. Qualitat de contingut, perquè per desgràcia aquest és d'aquells llibres que tenen el paper tant àcid, de tan baixa qualitat, que fins i tot et piquen els ulls si te l'acostes massa a la cara. Estranya tradició d'editar en paper de baixa estofa, que convertirà alguns llibres en relíquies intractables en menys de 50 anys.

Que dir d'en Pere Calders que el lector no conegui? Doncs que en aquest llibre potser el sorprendrà. El Calders a vegades tant enigmàtic, tant críptic en algun dels seus Contes de la veritat oculta, ens desvetlla aquí altre cop el seu geni, però de manera més diàfana i propera. Manté un llenguatge culte, uns personatges que voregen el surrealisme i un argument kafkià. personatges ben perfilats, cadascun amb les seves neures particulars van passejant pels diferents capítols de la novel·la. El llenguatge culte de Pere Calders crea diàlegs i citacions que tot i tenir un imaginari (o real) contingut intel·lectual mai deixen enfonsar el lector en l'ensopiment a que algunes vegades porten les novel·les amb excessius girs cultes. En aquest llibre passa el contrari, dins de la seva mirada lleugerament irònica conté reflexions d'alt interés. Magistralment, perquè no te res a veure la manera de mantenir el lector en tensió de d'aquest autor amb la dels bestsellerians actuals, Pere Calders ens fa centrar l'atenció en els seus personatges, en que els succeirà en la següent pàgina, en com durà a terme Gaeli la seva missió d'adoctrinar el poble, d'industrialitzar el seu sentiment religiós i de preparar-lo per a la correcta rebuda de l'home déu soviètic en la època convulsa de la Catalunya revolucionària.

Que més puc dir a part de chapeau mestre Calders!
Gaudiu-lo!

[Acabat de llegir l'hivern de 2010]

Trigo, Xulio Ricardo. El Somni de Tarraco

El Somni de Tàrraco de Xulio Ricardo Trigo

Trigo X.R. El Somni de Tàrraco. Barcelona: Edicions 62, 2009. 316 p. ; 24 cm. DL B 34594-2009. ISBN 978-84-297-6211-2.

Començarem amb un llibre d'un autor local, Xulio Ricardo Trigo. Sotsdirector de l'escola de lletres de Tarragona i uns dels dinamitzadors culturals de la ciutat. Vingut de Galícia fa dècades i afincat a Tarragona s'aventura a escriure del món romà i la veritat es que d'aquest viatge al passat romà de la ciutat en surt una novel·la força reeixida.

Entretinguda, recomanable per passar una bona estona, especialment per als tarragonins que de seguida situaran es escenes on passen els aconteixements relatats dins del seu propi mapa mental de la ciutat.

Els punt febles localitzats podríem dir que serien: en algunes ocasions un allargament de frases innecessari que pot fer perdre espontaneïtat als pensaments i diàlegs interiors d'alguns personatges. Alguns referents topogràfics usats, especialment l'ús del denominador geogràfic Montseny (personalment no sé si els romans l'hi anomenaven, però la lògica sembla apuntar cap a que es un topònim posterior); de totes maneres si aquest fet succeeix amb els topònims, s'ha de clarificar que pel que fa a llocs urbans de la Tàrraco romana és una novel·la ben documentada. Alguns personatges trobem que no acaben d'agafar cós, tot i que hi han protagonistes ben definits, hi han personatges secundaris que agrairien un nivell de "perfilament" superior.

En resum, novel·la històrica, d'aventures i acció, que conté algunes reflexions interessants que faran passar una bona estona al lector. És d'aquell tipus especial de llibres i novel·les ideals per fer una parada de lectures més filosòfiques i espesses i descansar la ment (sense caure en lectures excessivament superficials que no ens aportin res).

[Lectura finalitzada l'hivern de 2010]

Fins la propera,

Presentació del blog